divendres, 22 de setembre del 2017

Un sol segon.

Va ser aquí. 12 de setembre, 10 del vespre. Vam sortir d'una assemblea d'Iniciativa, i la Susana, l'Eva i jo vam enfilar cap al Mas Lluí. Prop de casa, truco: "Mon amour, ja arribo. Vols alguna cosa del paqui?". La Cèlia: "només una barra de pa". Em falten 10 cèntims per arribar als 85 que costa. "Ningún problema: ya me los darás mañana". Però ja no seria mañana. Un parell de minuts després, el vaig veure venir. Va ser aquí.

 Era d'un vermell intens. Vaig cridar: "què fa, què fa?!?!?!". No va servir de res. Vaig tenir el reflex i el temps, segurament un sol segon, per repenjar-me en el cotxe que se'm tirava al damunt i agafar impuls per apartar-me'n. Només em va picar a la cama. Vaig caure al mig del pas zebra i el cotxe es va clavar. Tenia la sensació que em podria alçar: em va respondre el cap, el cos, la cama esquerra.... però al tocar-me la cama dreta, el peu no era al seu lloc. El veia lluny i aliè, com si no fos part de mi. Llavors, desolat, desencaixat, sol.lícit, el veí del Mas Lluí que també es va despistar un sol segon es va prestar immediatament per ajudar en el que calgués. També un noi que després vaig saber que es deia Jonatan, i que em parlava amb veu suau per tranquil.litzar-me. I un noi, suposo que del paqui de la cantonada, que em va oferir aigua fresca. I tot de gent que vaig veure que trucava i que volia ajudar. Milers de gràcies a tots!

Jo també vaig trucar. Primer, novament, a la Cèlia: "no t'espantis, amor meu, un cotxe m'acaba de tocar tornant del paqui". En un moment la tenia, com sempre, com en tot, al meu costat. Després, vaig trucar a la policia local. De seguida van venir, em van aconsellar que no em mogués, i un d'ells es va asseure al terra al meu costat i em va oferir la seva cuixa com a coixí. Tot seguit va arribar una ambulància del SEM i posteriorment una altra. Recordo molt de respecte, molt de suport i molts bons professionals fent molt bé la seva feina. Un metge del SEM em devia dir: "parece que tienes la tibia rota. Un pinchacito de morfina por el dolor y te llevamos al Broggi". A mi, estirat a terra i encongit, em semblava que el temps passava molt ràpid, però després vaig veure als informes que va transcórrer gairebé una hora a aquell pas zebra del Mas Lluí. Deu ser que la bona feina del personal sanitari del SEM i de la policia local m'ho va fer més fàcil. Un agraïment enorme a totss ells!

Em vaig mig despertar a urgències del Broggi, amb la Cèlia i la nostra petita, la Raquel, al meu costat. Ja era la matinada de dimecres. Confirmació de diagnòstic: tíbia i peroné trencats, amb la sort que el tall havia estat net, sense estelles. Primera intervenció d'urgència: una fèrula de guix fins a mitja cuixa per immobilitzar les dues parts dels ossos acabats de trencar. Operació definitiva: divendres passat, avui fa una setmana, amb la implantació d'una barra de titani de 40 cm de longitud i 1 cm de diàmetre a la tíbia trencada. I després, recuperació i rehabilitació. Agraïment infinit a tot el personal del Broggi; mèdic, d'infermeria, de rehabilitació, de neteja, d'administració. Infinit. I després, també, temps.

Temps, llarg temps, en què he pogut rebre a mans plenes l'enorme amor de la meva família. Temps en què he rebut moltes visites, des de companys de sempre fins a ciutadans i ciutadanes que m'han vingut a saludar aprofitant que visitaven algun familiar o amic. Trucades, correus, ànims a facebook. M`he sentit molt estimat per molta gent de Sant Feliu, que m'han ajudat a fer més passadores les llargues hores en un hospital, i ho vull agrair molt i molt sincerament.

I temps, llarg temps, per prendre consciència de com la vida pot canviar de rumb en un sol segon. Aquell sol segon que el veí que conduïa es va distreure, aquell sol segon que vaig veure que el cotxe em venia al damunt. Sense aquell sol segon, potser m'hauria arrollat, potser hauria sortit disparat i vés a saber com hauria caigut. No saps mai com i on passarà aquest sol segon, aquest sol segon que no està a les teves mans. Però tots els altres sí que hi són!!!!!! Per això els hauríem de viure en pau amb un mateix i amb els altres, d'acord sempre amb les pròpies conviccions, generós fins no poder més, valorant i assaborint les persones, els llocs i els moments que la vida ens dóna.

Va ser allà, en un 12 de setembre a les 10 del vespre, on possiblement, en un sol segon, vaig tornar a néixer.

3 comentaris:

JOSE LERMA (PePe) ha dit...

Buenos días Jordi me alegra mucho saber que estás superando, satisfactoriamente ese fatidico.
Mis mejor deseos para una pronta recuperación. Un abrazo

segundo,te deseo una rápida recuperación, un abrazo

Rafael Bellido ha dit...

Bon dia, Jordi. Me n'alegro molt que et vagis recuperant. Ara cal invocar molt a la Santa Paciencia i al Sant Voltaren. Ciencia, fe i escalfor. Bons remeis.

Laura Boho ha dit...

Jordi, una pronta recuperación, en un solo segundo nos cambió a vida....muchos cariños para la Celia.